MOL.LUSCS



                                            GASTERÒPODES

                         

Un dels cargols més coneguts és el cargol de terra (Helix Aspersa).

La closca és de color marronós amb franges més fosques. Pot arribar a fer entre 20 i 40 mm segons les zones.
Menja fulles tendres i sucoses, especialment quan estan humides per la pluja o la rosada nocturna.
Tot i que el cargol té els dos sexes, cal que s’aparelli per produir-se la fecundació.
Posa els ous (entre 10 i 100) en un forat d’uns 7-8 cm que excava al terra.
Les cries neixen un mes després i van creixent lentament.
Viuen en molts llocs diferents; els podem trobar tant en horts com en conreus.
S’amaga sempre que les condicions no són favorables. Surt quan hi ha humitat i s’arrossega sobre el seu peu deixant anar una bava llefiscosa que li permet desplaçar-se lentament.
Viu uns 4 o 5 anys.
És molt apreciat per la seva carn. És cultivat en granges de cargols.

Les cargolines (Theba pisana) són petits cargols de coloració més blanquinosa

Les cargolines s’enganxen a les tiges del fonoll i d’altres plantes de secà. Ho fan per no perdre humitat. Poden estar en aquest estat fins que canviï el temps

                               BIVALVES


Mantell i closca: La closca està dividida en 2 peces (valves) unides per un lligament. La zona d'articulació de les dues valves s'anomena xarnera i pot estar proveïda de dents.

Presenta un o dos musculs (músculs adductors) que quan es contrauen provoquen el tancament de la closca.
El tancament de la closca acostuma a ser ràpid (generalment provocat en desempallegar-se de les partícules rebutjades o de les femtes, tot i que també ho fan davant una situació de perill).
En canvi, l'obertura (per la pròpia tibantor del lligament) és sempre més lenta.

Figura 36.- Imatge de la xarnera d'una nàide (Unio), molt fr

eqüent en les aigües dolces.

Poden presentar dos sifons pels quals fan circular l'aigua amb més eficàcia (cloïsses). Hi ha espècies que viuen en ambients amb un fort hidrodinamisme, la qual cosa els pot fer prescindir dels sifons (musclo de roca).

.

Algunes espècies poden produir una gran quantitat de nacre, davant de la presència de partícules estranyes (normalment ous o larves de trematodes i nematodes), a les quals envolta i converteix en perles.

Peu: Excavador, amb forma de destral o de ganxo. Hi ha espècies que viuen enganxades a la roca i en aquest cas el peu queda més reduït (musclo) o absent (ostra) però es complementa amb la presència de la glàndula del bissus (musclo), que fabrica un líquid que en contacte amb l'aigua solidifica i enganxa l'animal a la roca.

Altres espècies es mouen gràcies als moviments d'obertura i tancaments sobtats de les valves i proporcionen a l'animal un moviment a base de salts (petxina de pelegrí).
La majoria dels bivalves tenen els sexes separats i la fecundació normalment és externa. El desenvolupament és indirecte mitjançant l'aparició de larves de tipus vèliger especialitzades amb dues petites valves.

ESCAFÒPODES

Són marins i filtradors i acostumen a viure enterrats en fons de sediment.

La seva closca és tubular, en forma d'ullal d'elefant, oberta pels dos extrems.
El mantell també s'ha fusionat adoptant la forma d'un tub que tanca les vísceres.
El peu surt per l'extrem més ample i actua com a òrgan excavador, deixant l'extrem més fi fora del sediment.

La regió cefàlica està bastant reduïda.
La boca s'obre al costat del peu i està envoltada d'una mena de tentacles sensorials (captacles) que ajuden a portar l'aliment cap a la boca. Està proveïda, igualment, d'una ràdula que trasllada l'aliment cap a l'interior del tub digestiu.









No existeixen veritables brànquies i l'intercanvi gasós s'efectua a través del propi mantell.


Presenten sexes separats, amb desenvolupament indirecte amb la presència de larves de tipus trocòfora i vèliger.


                                               CEFALÒPODES

Són marins, bentònics o nedadors, amb una gran capacitat per al camuflatge (canvis de color segons l'ambient).
Dins d'aquesta classe es troben els representants més grans del tipus, que acostumen a viure a grans profunditats.

Regió cefàlica: Està ben desenvolupada, amb ulls de visió molt bona, similar a la humana.
La boca està proveïda de mandíbules i ràdula i els llavis estan hipertrofiats en forma d'una corona de braços o tentacles proveïts de ventoses (8 o 10 segons el grup).





Peu: Està extremadament modificat i adopta la forma d'un embut o sifó ventral situat per sota de la regió cefàlica

A través d'ell pot expulsar de manera més o menys violenta l'aigua que ha penetrat al mantell i afavorir un desplaçament de tipus "propulsió a raig". Aquest embut és mòbil i es pot dirigir cap endavant o cap enrere i per tant permet modificar la direcció del moviment.