lunes, 12 de marzo de 2012

                               ARACNIDS               


Unes de les espècies més perilloses que existeixen en el nostre planeta són els aràcnids, tot mirant-nos-ho podrem veure quatre pinzellades d´aquest món:
Morfologia
 
 
El cos de les aranyes està dividit per dues parts, l´anterior coneguda com cefalotòrax, proveïda de sis parells d´apèndixs, i un altra de posterior, gairebè sempre gran i globosa anomenada abdomen.
 
Vista frontal
 
 
Vista ventral
 
 

Vista lateral
 
Quelícers
 
Potes amb pèls i espines
ARACNIDS
 
La classe aràcnids constitueix, desprès dels insectes, el grup mes números en quant a especies de tots els artròpodes.
La característica que mes crida l’atenció dels aràcnids es la divisió del seu cos amb una part anterior anomenada prosoma i una part posterior anomenada opistosoma, també disposen de diversos apèndixs presents en el prosoma. El primer parell s’anomena quilocels que normalment tenen forma de pinça, solen disposar de glàndules verinoses o òrgans prènsils. El segon parell anomenat pedipalps, normalment son els òrgans del tacte i els quatre parts resta’ns son les potes motrius. Els òrgans respiratoris apareixen constituïts normalment com tràquees laminars anomenades fil•lotràquees, aquestes lamines branquials allargades i orientades cap a l’interior del cos es troben situades a la part ventral del opistosoma.

Les aranyes tenen vuit potes, sovint proveïdes de ventoses i recobertes de pel, un cos sense ossos, uns quilocels verinosos, però obstant això la major part d’aranyes son inofensives per l’home. Des de el moment de néixer les aranyes ja saben teixir la seva tela. Moltes aranyes teixeixen una tela amb un fil de seda humit que fabriquen amb el seu abdomen. La seda s’endureix amb contacte amb l’aire. També algunes especies d’aranyes construeixen caus amb una tela espessa.
Les tàctiques de caça de les aranyes varien segons l’especia, unes salten sobre la seva presa i l’injecten el verí, d’altres esperant pacientment en un racó de la seva tela, o en el fons del cau que la víctima caigui a la trampa. Les aranyes son molt importants en els ecosistemes ja que s’alimenten de molts insectes. Algunes aranyes mes grans també s’alimenten de granotes, ratolins o ocells.
Curiosament les aranyes poden caminar pel sostre i les parets sense cauran gracies a unes ventoses situades a l’extrem de les seves potes.


L’aranya anomenada Viuda Negra que es troba en regions seques i càlides de la mediterrània i també a Amèrica del nord, la Viuda Negra es una de les aranyes mes temudes, la seva mossegada no sempre es fatal, però el pànic fa que el verí s’escampi mes ràpid per tot el cos, la qual cosa afavoreix la insuficiència cardíaca i respiratòria. La majoria d’espècies d’aranyes solen tenir vuit ulls, la disposició dels ulls i el nombre d’ulls s’utilitzen per identificar algunes especies d’aranyes. Moltes de les aranyes que es mantenen actives durant el dia estan dotades d’una bona visió i es dediquen a caçar sense l’ajuda de teles d’aranya, esperant que passi la presa per saltar-li al damunt.
La reproducció de les aranyes es molt interessant, el mascle ofereix a la femella una presa capturada embolicada amb una especia de tela, m’entres que la femella s’entreté menjant el regal, el mascle pot aparellar-se tranquil•lament, desprès del acoblament, la femella te molta gana i l’abdomen s’infla degut a els ous, desprès d’algunes setmanes te les cries, moltes aranyes cuiden les seves cries, primer custodien els capolls fins que les cries surten de l’ou, desprès algunes especies d’aranyes porten les cries damunt l’esquena fins que fan la primera muda i seguidament s’independitzen.
Com podem constatar a la natura totes les especies tenen el seu fet i el seu lloc i totes solen ser beneficioses per el medi ambient.

miércoles, 1 de febrero de 2012

PLANTES USOS ESPECIALS

Les característiques que presenta cada espècie vegetal, ja siguin de biologia, de creixement o d'estètica, ens permeten utilitzar les plantes en jardineria per a usos concrets. Segons com fem el disseny d'un jardí i anem dibuixant els usos i l'aspecte que ha de prendre cada espai, anirem triant les espècies vegetal que faran la funció quedesitgem.
D'aquesta manera, segons l'esposició al sol triarem unes espècies o unes altres, segons el tipus de creixement, segons la coloració que tinguin, segons les necessitats de reg, etc. En el disseny de l'espai, un cop tenim un esbós de la forma que ha de tenir el jardí, passarem a omplir-lo, i l'elecció de les espècies que col·loquem a cada lloc pot ser una de les tasques més difícils a l'hora de fer el disseny d'un jardí. Són molts els factors que s'han de tenir en compte, i cada espècie de planta té unes característiques concretes. Us facilitem doncs uns llistats d'espècies segons les seves propietats.


cercis siliquastrumjacaranda mimosifoliagenista

QUÈ ÉS EL CORAL VERMELL

Què és el Coral Vermell?
Què és el Coral Vermell?

El coral vermell només es dóna en el Mediterrani, ja que necessita unes condicions molt especials per créixer. Aquesta exclusivitat ho fa estar altament amenaçat.


1) Des del principi dels temps tots els organismes marins vius van tenir la necessitat de trobar un estatge, un lloc adaptat a les seves característiques individuals que permetés subsistir a la seva espècie al llarg dels segles.





                                                                                                  
Uns van tenir la sort de poder fer-ho en llocs i condicions diverses, uns altres van haver de restringir més les seves opcions donada la seva peculiar fisiologia, i una minoria que es comprovaria més tard privilegiada, van haver de buscar per sobreviure escenaris molt concrets on la salinitat, la llum, la temperatura i el flux dels corrents els convertiria en criatures altament peculiars i escasses. En definitiva en joies del col·lectiu biològic terrestre.
El mar mediterrani és uns dels pocs llocs del planeta que reuneix totes les condicions perquè es desenvolupi la vida del coral vermell.
2) El coral vermell Coralliun Rubrum és una colònia d'éssers vius extremadament especials i fràgils. L'exclusivitat del seu esquelet calcari es basa en el fet que és aquest el que alberga la totalitat de l'animal i no com succeeix amb la majoria dels vertebrats que serveix de suport des de l'interior. Funciona a manera de cuirassa d'una extraordinària bellesa. A diferència d'altres espècies de gorgoniàcees, el coral vermell creix en forma invertida i la seva ubicació específica es limita a les esquerdes, entrades de coves i túnels on la llum està suficientment esmorteïda perquè el component algal sigui molt reduït o nul.
Les colònies són arborescents, no superant els 25 centímetres d'altura i el seu creixement té lloc entre la franja crítica dels 13 i els 16 graus centígrads.
El privilegi de les nostres costes radica que és precisament en aquestes on el coral vermell va escollir el seu estatge per viure i desenvolupar-se. Aquesta espècie és endèmica del Mediterrani i viu entre les profunditats variables dels 15 als 200 metres.
És per això que hem de ser conscients que posseïm alguna cosa únic al planeta.
Des de la franja que abasta la costa de la Sardenya septentrional fins a la Grècia meridional i des d'Àfrica septentrional a la Sicília oriental, podem observar les formacions de coral vermell. També al litoral de la Catalunya nord tenim el privilegi de contemplar aquesta forma de vida única que al llarg dels segles ha poblat els racons del nostre mar.
3) L'observació del coral vermell ha de fer-se amb summa precaució, tenint en compte sempre la fragilitat de la seva naturalesa. El nostre comportament com a submarinistes ha de ser extremadament acurat a l'hora de moure'ns prop d'aquestes increïbles criatures.
Si volem seguir sent testimonis d'aquest capritx biològic no hem d'oblidar mai que ens trobem davant un dels tresors vivents del mediterrani. Aquesta presa de consciència, es convertirà en el tribut que devem a una forma de vida increïble que va escollir casa nostra per albergar la seva existència i formar part d'un dels atractius paisatgístics més essencials del nostre mar.

martes, 31 de enero de 2012

PEIXOS VERINOSOS I AGRESIUS

Moltes espècies de peixos han desenvolupat mecanismes per defensar-se dels seus depredadors: espines verinoses, descàrregues elèctriques i comportament agressiu. Algunes espècies adverteixen els seus depredadors del seu perill mitjançant colors cridaners


Entre la multitud d'organismes que habiten els esculls de corall, molts d'ells han adquirit diferents adaptacions per a la defensa activa, que moltes vegades i de forma accidental, poden representar un perill per als humans, malgrat que en aparença són organismes pacífics i d'una singular bellesa. Espines verinoses, descàrregues elèctriques i, fins i tot, comportaments agressius són alguns dels exemples d'adaptacions defensives més emprats en aquest medi. Algunes espècies adverteixen els seus enemics del seu perill mitjançant una coloració molt vistosa de la seva pell. En canvi, d'altres poden modificar els seus colors per tal de passar desapercebuts i confondre's amb el medi que els envolta i, fins i tot, n'hi ha que imiten altres peixos temuts a l'ecosistema.
Altres organismes marins freqüents en aquesta comunitat:
Fauna: Peix lleó biocel·lat (Dendrochirus biocellatus), peix lleó d'aletes curtes (Dendrochirus brachypterus), peix cofre groc (Ostracion cubicus), peix lleó zebra (Dendrochirus zebra), peix roca (Synanceia verrucosa), peix escorpí (Pterois volitans), vaqueta banyuda (Lactoria cornuta).


sábado, 28 de enero de 2012

ANIMALS MARINS

                                                               ANIMALS MARINS



Sr. Gran Tauró Martell



                                                                 


El gran tauró martell (Sphyrna mokarran) és l'espècie més gran de tauró martell. Es troba a tot el món en zones costaneres i per sobre de la placa continental en aigües temperades i tropicals fins a fondàries de 80 metres.
Localització: es localitza en aigües templades al voltan del mon, desde el sud de Canada a Chile i Nova Zelanda.
Alimentació: aquest tauró s'alimenta d'una gran varietat d'aliments, com anguiles, mèros, sargos, peixos dofí, altres taurons, calamars...



Sr. Peix Espasa.




     


  Els peixos espasa estas distribuits al voltant del mon en aigues tropicals, subtropicals i templades, entre els 45º nord i els 45º sud aproximadament. Tenden a consertrar-se on es troven corrents marines importants. Haviten a les aigües superficials on la temperatura supera els 15ºC per curts pèriodes debut a organs especials que calenten els seus ulls i el cervell.
Les del sexe femení son mes grans que les del sexe masculí, els cuals extranya vegada seperen els 135 kg (300 lliures). Segons estudis portats a cap en el Pacífic noroccidental, les de sexe femení maduren als 4 o 5 anys de edad, mentre que els de sexe masculí als 3 o 4 anys



Sr. Polp.




 Els polps es caracteritzen per tenir vuit apèndixs que cal anomenar braços i no tentacles. Els braços dels cefalòpodes tenen ventoses en tota la seva extensió mentre que els tentacles són més llargs i tenen ventoses només a la part final. Això es pot observar molt clarament en el calamars, que tenen 8 braços i 2 tentacles.
A diferència de la majoria dels altres cefalòpodes, gairebé tots els pops tenen cossos sense esquelet intern. No tenen ni una closca exterior protectora com el nautilus, ni cap vestigi d'una closca interna com la sèpia o el calamar.




Sra. Orca o Balena Assassina

 


Les orques en llibertat poden viure 80 anys o més, però en captivitat no solen passar dels 20.
Les orques nascudes en captivitat i alliberades després d'anys en companyia humana segueixen depenent dels homes pel que fa a l'alimentació.
La imatge popular de les orques va canviar des de la consideració d'un animal perillós (balena assassina) a un dofí amable a través del cinema (pel·licula de 1993Salveu a Willly) o l'espectacle amb orques com Ulisses del zoològic de Barcelona i a altres com Sea World d'Estats Units.




Sra. Tortuga Marina







           
 Aquesta tortuga es pot trobar a les aigües costeres de clima tropical i subtropical; normalment de temperatura que pasa dels 20º graus Celcius. Es troben al oceà Atlàntic i al Pacífic i al Mar Mediterrani. Lo mes al nord que es han vist aplegar es a les còstes britàniques i al sud de Tanzania. Les tortugues poden arribar a viure 150 anys o més.




Sr. Lleó Marí









Als membres d'aquesta familia s'els coneix per otàridos, encara que comúnament els digam lleons maríns i ossos maríns. Aquets mamifers tenen les extremitats en forma de aletes i pasen la major part de l'any al mar.
Es pareixen a les foques, a diferencia de aquestes les cries creixen molt lentament y permaneixen amb la mare per uns quants mesos, fins i tot, mes de dos anys en alguns casos. Els de sexe masculí son grans i tenen el pel del cap llarg mentre que les femelles es pareixen a les foques.
 
 
 

Sra. Foca



Les foques (Phocidae) són la família de carnívors, més adapatada a la vida aquàtica amb totes les característiques que això comporta. Estan estretament emparentats amb els Otariidae (lleons marins) i se'n distingeixen fàcilment per l'abscència d'orelles i per arrosegar les potes al darrere quan es desplacen sobre terra enlloc d'utilitzar-les per caminar.
Els científics calculen que les poblacions actuals de foques de l'Àrtic suposen només un 10 per cent del que va ser la població original.

BONSAIS

                                                                 BONSAIS



La llavor del bonsai va germinar a la Xina, va créixer al Japó i ara dóna els seus fruits a tot el món. Els coneixements transmesos des de les cultures orientals, són ja una mica habituals al nostre entorn. Aquest és el cas del bonsai a la Mediterrània. Després d'aproximadament uns 25 anys, en els que alguns pioners van començar aquí la difusió d'aquest art, podem afirmar que han deixat d'existir molts dels tabús o creences infundades sobre el seu cultiu. Anys de treball i recerca amb espècies del nostre entorn han portat a conèixer i ampliar les tècniques de conreu i l'estètica adaptant-ho als nostres arbres mediterranis. En aquest aspecte, s'ha mantingut des dels seus orígens un gran interès per potenciar el cultiu d'aquestes espècies autòctones. Avui en dia existeixen en el mercat diverses publicacions sobre bonsais, i milers d'aficionats a tot arreu que tenen a les seves col leccions tant arbres xinesos i japonesos com espècies mediterrànies. Aquestes últimes, un cop superades les dificultats a causa del desconeixement de moltes de les tècniques de cultiu, s'han prodigat com a molt bon material per a bonsai.








                                                                                                                                                               
Les regions a la vora del mar Mediterrani gaudeixen d'un clima únic al món. Aquest mar ha acollit nombroses civilitzacions al llarg de mil·lennis, sent bressol de cultures que donen a tota la zona una personalitat pròpia i privilegiada. L'ecosistema que es desenvolupa arran d'aquest clima és també exclusiu, ja que és entre els més rics del món quant a nombre d'espècies tant en flora com en fauna. Espècies vegetals com la figuera, el magraner i sobretot, l'olivera, s'identifiquen ineludiblement amb tot el que envolta al món mediterrani. Els arbres mediterranis estan adaptats a un clima sec en el qual les pluges es produeixen a la tardor i en general, de manera abundant. Les temperatures no són extremes, sobretot a l'hivern, ja que el mar exerceix un notable efecte de tap sobre els canvis de temperatura estacionals. A tot això, els arbres adaptats a aquestes característiques són molts, encara que no tots coneguts popularment. Potser l'olivera, símbol de la cultura mediterrània, sigui el més famós. En el nostre clima, aquests arbres seran fàcilment cultivables com bonsais.

LES PLANTES CARNÍVORES

                                    LES PLANTES CARNÍVORES



Hi ha unes 550 espècies de plantes carnívores. Pertanyen a la divisió de plantes fanerògames, que tenen flors per reproduir-se. Atreuen els insectes per a dues finalitats, una és que polinitzin les flors per a la fecudació i l'altra és l'alimentació.

Ja el 1875 Charles Darwin va publicar un llibre sobre les plantres insectívores, i aquest terme potser és més adequat que el que fem servir actualment ja que aquest grup de plantes no s'alimenten únicament de matèria animal si bé que sí que podem dir que la font principal d'aliment són els insectes.

Poden viure perfectament com a plantes d'interior perquè també els funcionen perfectament les arrels i si les condicions d'humitat ambiental, reg, i aport de nutrients és l'adequat, les necessitats estaran cobertes.

Tot i que són unes famílies molt concretes hi ha unes grans diferències entre elles. Unes plantes tenen els sistemes d'atracció d'insectes més perfeccionats i d'altres no tant. Unes són terrestres de llocs rocosos i d'alta insolació i temperatures i d'altres són de llocs aquàtics o de gran humitat. Altres com Nephenthes creixen al sotabosc o en terrenys pantanosos i de gran humitat ambiental.





 

Les de la família de les bromeliàcies són les úniques que són monocotiledònies, la resta són dicotiledònies, i comprenen diverses famílies. A continuació hi ha una taula amb les diverses famílies de plantes carnívores, els seus gèneres i els seus llocs d'origen.


Família
Gènere
Origen


Família
Gènere
Origen
BromelaceaeBrocchiniaGuayana i Veneçuela
ByblidaceaeByblisAustràlia
CephalotaceaeCephalothus Austràlia
DioncophyllaceaeTriphyophyllumÀfrica occidental
DroseraceaeAldrovandaEuropa, Àfrica, Índia i Japó
DionaeaEstats Units
DroseraArreu del món
DrosophyllumPenínsula ibèrica i Marroc
LentibulariaceaeBiovulariaSudamèrica i l'illa de CUba
GenliseaÀfrica i Sudamèrica
 PinguiculaÀsia, Amèrica i Europa
 PolypompholyxAustràlia
 UtriculariaArreu del món
Nepenthaceae NephenthesSudest asiàtic i Madagascar
Sarraceniaceae  DarlingtoniaEstats Units
 HeliamphoraGuayana i Veneçuela
 SarraceniaAmèrica del Nord



No totes aquestes espècies es comercialitzen, però una gran majoris sí. Es cultiven in vitro i es fan créixer en hivernacles fins que obtenen una mida i una aspecte adequat per posar-les a la venda.

CEFALÒPODES

                                                             CEFALÒPODES






Són marins, bentònics o nedadors, amb una gran capacitat per al camuflatge (canvis de color segons l'ambient).
Dins d'aquesta classe es troben els representants més grans del tipus, que acostumen a viure a grans profunditats.













Regió cefàlica: Està ben desenvolupada, amb ulls de visió molt bona, similar a la humana.
La boca està proveïda de mandíbules i ràdula i els llavis estan hipertrofiats en forma d'una corona de braços o tentacles proveïts de ventoses (8 o 10 segons el grup).










Peu: Està extremadament modificat i adopta la forma d'un embut o sifó ventral situat per sota de la regió cefàlica.
A través d'ell pot expulsar de manera més o menys violenta l'aigua que ha penetrat al mantell i afavorir un desplaçament de tipus "propulsió a raig". Aquest embut és mòbil i es pot dirigir cap endavant o cap enrere i per tant permet modificar la direcció del moviment.













                                                                                               
  
Sípia (Sepia officinalis)                                                      
                                                                                            Calamar (Loligo pelaeii)











    
Mantell i closca: El mantell recobreix tota la massa visceral i la closca, quan hi és present, és interna (excepte en alguna forma més primitiva -Nautilus- i altres espècies fòssils).




   



        
La closca pot ser calcària o bé quitinosa, i sempre es troba en posició dorsal. El mantell està soldat dorsalment i forma un sac o butxaca obert cap endavant. Quan es contreu amb força, buida el seu contingut d'aigua pel sifó i l'animal surt projectat en direcció oposada (natació per reacció).
Hi ha un parell de brànquies que es ventilen gràcies a la musculatura de la paret del mantell que s'eixampla per permetre l'entrada d'aigua i es contrau per deixar sortir l'aigua pel sifó. Aquest moviment d'aigua afavoreix també l'eliminació dels residus que provenen del tub digestiu.
 
A l'últim tram del tub digestiu, prop de l'anus hi desemboca la bossa de la tinta, que és utilitzada com un mètode de distracció per preparar la fugida.


Figura .- Imatge de la fugida d'una sípia que ha deixat anar un raig de tinta.
Fotografia de Roger T. Hanlon
 
El sistema nerviós està especialment perfeccionat. El cervell del pop és el més gran de tots els invertebrats. Això es tradueix en una notable capacitat d'aprenentatge i de memòria així com en una certa complexitat de les pautes de conducta: les femelles dels pops, després de la posta d'ous, els protegeixen sense ocupar-se de la pròpia alimentació i moren quan ja han assegurat la supervivència d'uns quants, com a mínim.
 
Figura .- Imatge d'un pot (Eledone sp.). Fotografia cortesia d'Erling Svensen
 
Presenten sexes separats amb fecundació interna (després d'efectuar una parada nupcial, més o menys elaborada) i desenvolupament directe.
 
Parada nupcial de la sípia (Sepia officinalis)
Fotografia de James B. Wood, CephBase
Ous de calamar (Loligo vulgaris)
Fotografia de John W. Forsythe, CephBase
 

Hi ha calamars gegants, Architeutis, que durant la seva etapa adulta poden assolir 18 m de longitud (el cos, només uns 10-12 m) i arribar a pesar fins a 450 kg. Són els invertebrats més grans que existeixen. S'alimenten de peixos i d'altres cefalòpodes i, al seu torn, són menjats pel catxalot amb qui es baralla. Els seus costums són bastants desconeguts, ja que només es deixen veure esporàdicament quan estan malalts i queden varats en alguna platja.
 
 
 
 
 
                                                                                                                                                         

ESCAFÒPODES

                                                            ESCAFÒPODES









Són marins i filtradors i acostumen a viure enterrats en fons de sediment.
La seva closca és tubular, en forma d'ullal d'elefant, oberta pels dos extrems.
El mantell també s'ha fusionat adoptant la forma d'un tub que tanca les vísceres.
El peu surt per l'extrem més ample i actua com a òrgan excavador, deixant l'extrem més fi fora del sediment.















La regió cefàlica està bastant reduïda.
La boca s'obre al costat del peu i està envoltada d'una mena de tentacles sensorials (captacles) que ajuden a portar l'aliment cap a la boca. Està proveïda, igualment, d'una ràdula que trasllada l'aliment cap a l'interior del tub digestiu.










No existeixen veritables brànquies i l'intercanvi gasós s'efectua a través del propi mantell.
Presenten sexes separats, amb desenvolupament indirecte amb la presència de larves de tipus trocòfora i vèliger.

BIVALVES

                                                   BIVALVES


Mantell i closca: La closca està dividida en 2 peces (valves) unides per un lligament. La zona d'articulació de les dues valves s'anomena xarnera i pot estar proveïda de dents.







Presenta un o dos musculs (músculs adductors) que quan es contrauen provoquen el tancament de la closca.
El tancament de la closca acostuma a ser ràpid (generalment provocat en desempallegar-se de les partícules rebutjades o de les femtes, tot i que també ho fan davant una situació de perill).
En canvi, l'obertura (per la pròpia tibantor del lligament) és sempre més lenta.












Poden presentar dos sifons pels quals fan circular l'aigua amb més eficàcia (cloïsses). Hi ha espècies que viuen en ambients amb un fort hidrodinamisme, la qual cosa els pot fer prescindir dels sifons (musclo de roca).


                                                                  


Algunes espècies poden produir una gran quantitat de nacre, davant de la presència de partícules estranyes (normalment ous o larves de trematodes i nematodes), a les quals envolta i converteix en perles.















Peu: Excavador, amb forma de destral o de ganxo. Hi ha espècies que viuen enganxades a la roca i en aquest cas el peu queda més reduït (musclo) o absent (ostra) però es complementa amb la presència de la glàndula del bissus (musclo), que fabrica un líquid que en contacte amb l'aigua solidifica i enganxa l'animal a la roca




















Altres espècies es mouen gràcies als moviments d'obertura i tancaments sobtats de les valves i proporcionen a l'animal un moviment a base de salts (petxina de pelegrí).
La majoria dels bivalves tenen els sexes separats i la fecundació normalment és externa. El desenvolupament és indirecte mitjançant l'aparició de larves de tipus vèliger especialitzades amb dues petites valves.

GASTERÒPODES

                                                       
                          GASTERÒPODES


Un dels cargols més coneguts és el cargol de terra (Helix Aspersa).


La closca és de color marronós amb franges més fosques. Pot arribar a fer entre 20 i 40 mm segons les zones.
Menja fulles tendres i sucoses, especialment quan estan humides per la pluja o la rosada nocturna.
Tot i que el cargol té els dos sexes, cal que s’aparelli per produir-se la fecundació.
Posa els ous (entre 10 i 100) en un forat d’uns 7-8 cm que excava al terra.
Les cries neixen un mes després i van creixent lentament.
Viuen en molts llocs diferents; els podem trobar tant en horts com en conreus.
S’amaga sempre que les condicions no són favorables. Surt quan hi ha humitat i s’arrossega sobre el seu peu deixant anar una bava llefiscosa que li permet desplaçar-se lentament.
Viu uns 4 o 5 anys.
És molt apreciat per la seva carn. És cultivat en granges de cargols.



Les cargolines (Theba pisana) són petits cargols de coloració més blanquinosa




Les cargolines s’enganxen a les tiges del fonoll i d’altres plantes de secà. Ho fan per no perdre humitat. Poden estar en aquest estat fins que canviï el temps