D'aquesta manera, segons l'esposició al sol triarem unes espècies o unes altres, segons el tipus de creixement, segons la coloració que tinguin, segons les necessitats de reg, etc. En el disseny de l'espai, un cop tenim un esbós de la forma que ha de tenir el jardí, passarem a omplir-lo, i l'elecció de les espècies que col·loquem a cada lloc pot ser una de les tasques més difícils a l'hora de fer el disseny d'un jardí. Són molts els factors que s'han de tenir en compte, i cada espècie de planta té unes característiques concretes. Us facilitem doncs uns llistats d'espècies segons les seves propietats.
miércoles, 1 de febrero de 2012
PLANTES USOS ESPECIALS
Les característiques que presenta cada espècie vegetal, ja siguin de biologia, de creixement o d'estètica, ens permeten utilitzar les plantes en jardineria per a usos concrets. Segons com fem el disseny d'un jardí i anem dibuixant els usos i l'aspecte que ha de prendre cada espai, anirem triant les espècies vegetal que faran la funció quedesitgem.
D'aquesta manera, segons l'esposició al sol triarem unes espècies o unes altres, segons el tipus de creixement, segons la coloració que tinguin, segons les necessitats de reg, etc. En el disseny de l'espai, un cop tenim un esbós de la forma que ha de tenir el jardí, passarem a omplir-lo, i l'elecció de les espècies que col·loquem a cada lloc pot ser una de les tasques més difícils a l'hora de fer el disseny d'un jardí. Són molts els factors que s'han de tenir en compte, i cada espècie de planta té unes característiques concretes. Us facilitem doncs uns llistats d'espècies segons les seves propietats.
D'aquesta manera, segons l'esposició al sol triarem unes espècies o unes altres, segons el tipus de creixement, segons la coloració que tinguin, segons les necessitats de reg, etc. En el disseny de l'espai, un cop tenim un esbós de la forma que ha de tenir el jardí, passarem a omplir-lo, i l'elecció de les espècies que col·loquem a cada lloc pot ser una de les tasques més difícils a l'hora de fer el disseny d'un jardí. Són molts els factors que s'han de tenir en compte, i cada espècie de planta té unes característiques concretes. Us facilitem doncs uns llistats d'espècies segons les seves propietats.
QUÈ ÉS EL CORAL VERMELL
Què és el Coral Vermell?
El coral vermell només es dóna en el Mediterrani, ja que necessita unes condicions molt especials per créixer. Aquesta exclusivitat ho fa estar altament amenaçat.
1) Des del principi dels temps tots els organismes marins vius van tenir la necessitat de trobar un estatge, un lloc adaptat a les seves característiques individuals que permetés subsistir a la seva espècie al llarg dels segles.
Uns van tenir la sort de poder fer-ho en llocs i condicions diverses, uns altres van haver de restringir més les seves opcions donada la seva peculiar fisiologia, i una minoria que es comprovaria més tard privilegiada, van haver de buscar per sobreviure escenaris molt concrets on la salinitat, la llum, la temperatura i el flux dels corrents els convertiria en criatures altament peculiars i escasses. En definitiva en joies del col·lectiu biològic terrestre.
El mar mediterrani és uns dels pocs llocs del planeta que reuneix totes les condicions perquè es desenvolupi la vida del coral vermell.
2) El coral vermell Coralliun Rubrum és una colònia d'éssers vius extremadament especials i fràgils. L'exclusivitat del seu esquelet calcari es basa en el fet que és aquest el que alberga la totalitat de l'animal i no com succeeix amb la majoria dels vertebrats que serveix de suport des de l'interior. Funciona a manera de cuirassa d'una extraordinària bellesa. A diferència d'altres espècies de gorgoniàcees, el coral vermell creix en forma invertida i la seva ubicació específica es limita a les esquerdes, entrades de coves i túnels on la llum està suficientment esmorteïda perquè el component algal sigui molt reduït o nul.
Les colònies són arborescents, no superant els 25 centímetres d'altura i el seu creixement té lloc entre la franja crítica dels 13 i els 16 graus centígrads.
El privilegi de les nostres costes radica que és precisament en aquestes on el coral vermell va escollir el seu estatge per viure i desenvolupar-se. Aquesta espècie és endèmica del Mediterrani i viu entre les profunditats variables dels 15 als 200 metres.
És per això que hem de ser conscients que posseïm alguna cosa únic al planeta.
Des de la franja que abasta la costa de la Sardenya septentrional fins a la Grècia meridional i des d'Àfrica septentrional a la Sicília oriental, podem observar les formacions de coral vermell. També al litoral de la Catalunya nord tenim el privilegi de contemplar aquesta forma de vida única que al llarg dels segles ha poblat els racons del nostre mar.
3) L'observació del coral vermell ha de fer-se amb summa precaució, tenint en compte sempre la fragilitat de la seva naturalesa. El nostre comportament com a submarinistes ha de ser extremadament acurat a l'hora de moure'ns prop d'aquestes increïbles criatures.
Si volem seguir sent testimonis d'aquest capritx biològic no hem d'oblidar mai que ens trobem davant un dels tresors vivents del mediterrani. Aquesta presa de consciència, es convertirà en el tribut que devem a una forma de vida increïble que va escollir casa nostra per albergar la seva existència i formar part d'un dels atractius paisatgístics més essencials del nostre mar.
martes, 31 de enero de 2012
PEIXOS VERINOSOS I AGRESIUS
Moltes espècies de peixos han desenvolupat mecanismes per defensar-se dels seus depredadors: espines verinoses, descàrregues elèctriques i comportament agressiu. Algunes espècies adverteixen els seus depredadors del seu perill mitjançant colors cridaners
Entre la multitud d'organismes que habiten els esculls de corall, molts d'ells han adquirit diferents adaptacions per a la defensa activa, que moltes vegades i de forma accidental, poden representar un perill per als humans, malgrat que en aparença són organismes pacífics i d'una singular bellesa. Espines verinoses, descàrregues elèctriques i, fins i tot, comportaments agressius són alguns dels exemples d'adaptacions defensives més emprats en aquest medi. Algunes espècies adverteixen els seus enemics del seu perill mitjançant una coloració molt vistosa de la seva pell. En canvi, d'altres poden modificar els seus colors per tal de passar desapercebuts i confondre's amb el medi que els envolta i, fins i tot, n'hi ha que imiten altres peixos temuts a l'ecosistema.
Altres organismes marins freqüents en aquesta comunitat:
Fauna: Peix lleó biocel·lat (Dendrochirus biocellatus), peix lleó d'aletes curtes (Dendrochirus brachypterus), peix cofre groc (Ostracion cubicus), peix lleó zebra (Dendrochirus zebra), peix roca (Synanceia verrucosa), peix escorpí (Pterois volitans), vaqueta banyuda (Lactoria cornuta).
Altres organismes marins freqüents en aquesta comunitat:
Fauna: Peix lleó biocel·lat (Dendrochirus biocellatus), peix lleó d'aletes curtes (Dendrochirus brachypterus), peix cofre groc (Ostracion cubicus), peix lleó zebra (Dendrochirus zebra), peix roca (Synanceia verrucosa), peix escorpí (Pterois volitans), vaqueta banyuda (Lactoria cornuta).
sábado, 28 de enero de 2012
ANIMALS MARINS
ANIMALS MARINS
Sr. Gran Tauró Martell
El gran tauró martell (Sphyrna mokarran) és l'espècie més gran de tauró martell. Es troba a tot el món en zones costaneres i per sobre de la placa continental en aigües temperades i tropicals fins a fondàries de 80 metres.
Localització: es localitza en aigües templades al voltan del mon, desde el sud de Canada a Chile i Nova Zelanda.
Alimentació: aquest tauró s'alimenta d'una gran varietat d'aliments, com anguiles, mèros, sargos, peixos dofí, altres taurons, calamars...
Localització: es localitza en aigües templades al voltan del mon, desde el sud de Canada a Chile i Nova Zelanda.
Alimentació: aquest tauró s'alimenta d'una gran varietat d'aliments, com anguiles, mèros, sargos, peixos dofí, altres taurons, calamars...
Sr. Peix Espasa.
Els peixos espasa estas distribuits al voltant del mon en aigues tropicals, subtropicals i templades, entre els 45º nord i els 45º sud aproximadament. Tenden a consertrar-se on es troven corrents marines importants. Haviten a les aigües superficials on la temperatura supera els 15ºC per curts pèriodes debut a organs especials que calenten els seus ulls i el cervell.
Les del sexe femení son mes grans que les del sexe masculí, els cuals extranya vegada seperen els 135 kg (300 lliures). Segons estudis portats a cap en el Pacífic noroccidental, les de sexe femení maduren als 4 o 5 anys de edad, mentre que els de sexe masculí als 3 o 4 anys
Les del sexe femení son mes grans que les del sexe masculí, els cuals extranya vegada seperen els 135 kg (300 lliures). Segons estudis portats a cap en el Pacífic noroccidental, les de sexe femení maduren als 4 o 5 anys de edad, mentre que els de sexe masculí als 3 o 4 anys
Els polps es caracteritzen per tenir vuit apèndixs que cal anomenar braços i no tentacles. Els braços dels cefalòpodes tenen ventoses en tota la seva extensió mentre que els tentacles són més llargs i tenen ventoses només a la part final. Això es pot observar molt clarament en el calamars, que tenen 8 braços i 2 tentacles.
A diferència de la majoria dels altres cefalòpodes, gairebé tots els pops tenen cossos sense esquelet intern. No tenen ni una closca exterior protectora com el nautilus, ni cap vestigi d'una closca interna com la sèpia o el calamar.
A diferència de la majoria dels altres cefalòpodes, gairebé tots els pops tenen cossos sense esquelet intern. No tenen ni una closca exterior protectora com el nautilus, ni cap vestigi d'una closca interna com la sèpia o el calamar.
Sra. Orca o Balena Assassina
Les orques en llibertat poden viure 80 anys o més, però en captivitat no solen passar dels 20.
Les orques nascudes en captivitat i alliberades després d'anys en companyia humana segueixen depenent dels homes pel que fa a l'alimentació.
La imatge popular de les orques va canviar des de la consideració d'un animal perillós (balena assassina) a un dofí amable a través del cinema (pel·licula de 1993Salveu a Willly) o l'espectacle amb orques com Ulisses del zoològic de Barcelona i a altres com Sea World d'Estats Units.
Les orques nascudes en captivitat i alliberades després d'anys en companyia humana segueixen depenent dels homes pel que fa a l'alimentació.
La imatge popular de les orques va canviar des de la consideració d'un animal perillós (balena assassina) a un dofí amable a través del cinema (pel·licula de 1993Salveu a Willly) o l'espectacle amb orques com Ulisses del zoològic de Barcelona i a altres com Sea World d'Estats Units.
Sra. Tortuga Marina
Aquesta tortuga es pot trobar a les aigües costeres de clima tropical i subtropical; normalment de temperatura que pasa dels 20º graus Celcius. Es troben al oceà Atlàntic i al Pacífic i al Mar Mediterrani. Lo mes al nord que es han vist aplegar es a les còstes britàniques i al sud de Tanzania. Les tortugues poden arribar a viure 150 anys o més.
Als membres d'aquesta familia s'els coneix per otàridos, encara que comúnament els digam lleons maríns i ossos maríns. Aquets mamifers tenen les extremitats en forma de aletes i pasen la major part de l'any al mar.
Es pareixen a les foques, a diferencia de aquestes les cries creixen molt lentament y permaneixen amb la mare per uns quants mesos, fins i tot, mes de dos anys en alguns casos. Els de sexe masculí son grans i tenen el pel del cap llarg mentre que les femelles es pareixen a les foques.
Sra. Foca
Les foques (Phocidae) són la família de carnívors, més adapatada a la vida aquàtica amb totes les característiques que això comporta. Estan estretament emparentats amb els Otariidae (lleons marins) i se'n distingeixen fàcilment per l'abscència d'orelles i per arrosegar les potes al darrere quan es desplacen sobre terra enlloc d'utilitzar-les per caminar.
Els científics calculen que les poblacions actuals de foques de l'Àrtic suposen només un 10 per cent del que va ser la població original.
Els científics calculen que les poblacions actuals de foques de l'Àrtic suposen només un 10 per cent del que va ser la població original.
BONSAIS
La llavor del bonsai va germinar a la Xina, va créixer al Japó i ara dóna els seus fruits a tot el món. Els coneixements transmesos des de les cultures orientals, són ja una mica habituals al nostre entorn. Aquest és el cas del bonsai a la Mediterrània. Després d'aproximadament uns 25 anys, en els que alguns pioners van començar aquí la difusió d'aquest art, podem afirmar que han deixat d'existir molts dels tabús o creences infundades sobre el seu cultiu. Anys de treball i recerca amb espècies del nostre entorn han portat a conèixer i ampliar les tècniques de conreu i l'estètica adaptant-ho als nostres arbres mediterranis. En aquest aspecte, s'ha mantingut des dels seus orígens un gran interès per potenciar el cultiu d'aquestes espècies autòctones. Avui en dia existeixen en el mercat diverses publicacions sobre bonsais, i milers d'aficionats a tot arreu que tenen a les seves col leccions tant arbres xinesos i japonesos com espècies mediterrànies. Aquestes últimes, un cop superades les dificultats a causa del desconeixement de moltes de les tècniques de cultiu, s'han prodigat com a molt bon material per a bonsai.
Les regions a la vora del mar Mediterrani gaudeixen d'un clima únic al món. Aquest mar ha acollit nombroses civilitzacions al llarg de mil·lennis, sent bressol de cultures que donen a tota la zona una personalitat pròpia i privilegiada. L'ecosistema que es desenvolupa arran d'aquest clima és també exclusiu, ja que és entre els més rics del món quant a nombre d'espècies tant en flora com en fauna. Espècies vegetals com la figuera, el magraner i sobretot, l'olivera, s'identifiquen ineludiblement amb tot el que envolta al món mediterrani. Els arbres mediterranis estan adaptats a un clima sec en el qual les pluges es produeixen a la tardor i en general, de manera abundant. Les temperatures no són extremes, sobretot a l'hivern, ja que el mar exerceix un notable efecte de tap sobre els canvis de temperatura estacionals. A tot això, els arbres adaptats a aquestes característiques són molts, encara que no tots coneguts popularment. Potser l'olivera, símbol de la cultura mediterrània, sigui el més famós. En el nostre clima, aquests arbres seran fàcilment cultivables com bonsais.
LES PLANTES CARNÍVORES
LES PLANTES CARNÍVORES
Hi ha unes 550 espècies de plantes carnívores. Pertanyen a la divisió de plantes fanerògames, que tenen flors per reproduir-se. Atreuen els insectes per a dues finalitats, una és que polinitzin les flors per a la fecudació i l'altra és l'alimentació.
Ja el 1875 Charles Darwin va publicar un llibre sobre les plantres insectívores, i aquest terme potser és més adequat que el que fem servir actualment ja que aquest grup de plantes no s'alimenten únicament de matèria animal si bé que sí que podem dir que la font principal d'aliment són els insectes.
Poden viure perfectament com a plantes d'interior perquè també els funcionen perfectament les arrels i si les condicions d'humitat ambiental, reg, i aport de nutrients és l'adequat, les necessitats estaran cobertes.
Tot i que són unes famílies molt concretes hi ha unes grans diferències entre elles. Unes plantes tenen els sistemes d'atracció d'insectes més perfeccionats i d'altres no tant. Unes són terrestres de llocs rocosos i d'alta insolació i temperatures i d'altres són de llocs aquàtics o de gran humitat. Altres com Nephenthes creixen al sotabosc o en terrenys pantanosos i de gran humitat ambiental.
Les de la família de les bromeliàcies són les úniques que són monocotiledònies, la resta són dicotiledònies, i comprenen diverses famílies. A continuació hi ha una taula amb les diverses famílies de plantes carnívores, els seus gèneres i els seus llocs d'origen.
No totes aquestes espècies es comercialitzen, però una gran majoris sí. Es cultiven in vitro i es fan créixer en hivernacles fins que obtenen una mida i una aspecte adequat per posar-les a la venda.
Hi ha unes 550 espècies de plantes carnívores. Pertanyen a la divisió de plantes fanerògames, que tenen flors per reproduir-se. Atreuen els insectes per a dues finalitats, una és que polinitzin les flors per a la fecudació i l'altra és l'alimentació.
Ja el 1875 Charles Darwin va publicar un llibre sobre les plantres insectívores, i aquest terme potser és més adequat que el que fem servir actualment ja que aquest grup de plantes no s'alimenten únicament de matèria animal si bé que sí que podem dir que la font principal d'aliment són els insectes.
Poden viure perfectament com a plantes d'interior perquè també els funcionen perfectament les arrels i si les condicions d'humitat ambiental, reg, i aport de nutrients és l'adequat, les necessitats estaran cobertes.
Tot i que són unes famílies molt concretes hi ha unes grans diferències entre elles. Unes plantes tenen els sistemes d'atracció d'insectes més perfeccionats i d'altres no tant. Unes són terrestres de llocs rocosos i d'alta insolació i temperatures i d'altres són de llocs aquàtics o de gran humitat. Altres com Nephenthes creixen al sotabosc o en terrenys pantanosos i de gran humitat ambiental.
Les de la família de les bromeliàcies són les úniques que són monocotiledònies, la resta són dicotiledònies, i comprenen diverses famílies. A continuació hi ha una taula amb les diverses famílies de plantes carnívores, els seus gèneres i els seus llocs d'origen.
Família
|
Gènere
|
Origen
|
Família
|
Gènere
|
Origen
|
| Bromelaceae | Brocchinia | Guayana i Veneçuela |
| Byblidaceae | Byblis | Austràlia |
| Cephalotaceae | Cephalothus | Austràlia |
| Dioncophyllaceae | Triphyophyllum | Àfrica occidental |
| Droseraceae | Aldrovanda | Europa, Àfrica, Índia i Japó |
| Dionaea | Estats Units | |
| Drosera | Arreu del món | |
| Drosophyllum | Península ibèrica i Marroc | |
| Lentibulariaceae | Biovularia | Sudamèrica i l'illa de CUba |
| Genlisea | Àfrica i Sudamèrica | |
| Pinguicula | Àsia, Amèrica i Europa | |
| Polypompholyx | Austràlia | |
| Utricularia | Arreu del món | |
| Nepenthaceae | Nephenthes | Sudest asiàtic i Madagascar |
| Sarraceniaceae | Darlingtonia | Estats Units |
| Heliamphora | Guayana i Veneçuela | |
| Sarracenia | Amèrica del Nord |
No totes aquestes espècies es comercialitzen, però una gran majoris sí. Es cultiven in vitro i es fan créixer en hivernacles fins que obtenen una mida i una aspecte adequat per posar-les a la venda.
CEFALÒPODES
CEFALÒPODES
Són marins, bentònics o nedadors, amb una gran capacitat per al camuflatge (canvis de color segons l'ambient).
Dins d'aquesta classe es troben els representants més grans del tipus, que acostumen a viure a grans profunditats.
Regió cefàlica: Està ben desenvolupada, amb ulls de visió molt bona, similar a la humana.
La boca està proveïda de mandíbules i ràdula i els llavis estan hipertrofiats en forma d'una corona de braços o tentacles proveïts de ventoses (8 o 10 segons el grup).
Són marins, bentònics o nedadors, amb una gran capacitat per al camuflatge (canvis de color segons l'ambient).
Dins d'aquesta classe es troben els representants més grans del tipus, que acostumen a viure a grans profunditats.
Regió cefàlica: Està ben desenvolupada, amb ulls de visió molt bona, similar a la humana.
La boca està proveïda de mandíbules i ràdula i els llavis estan hipertrofiats en forma d'una corona de braços o tentacles proveïts de ventoses (8 o 10 segons el grup).
Peu: Està extremadament modificat i adopta la forma d'un embut o sifó ventral situat per sota de la regió cefàlica.
Sípia (Sepia officinalis)
Calamar (Loligo pelaeii)
Mantell i closca: El mantell recobreix tota la massa visceral i la closca, quan hi és present, és interna (excepte en alguna forma més primitiva -Nautilus- i altres espècies fòssils).
A través d'ell pot expulsar de manera més o menys violenta l'aigua que ha penetrat al mantell i afavorir un desplaçament de tipus "propulsió a raig". Aquest embut és mòbil i es pot dirigir cap endavant o cap enrere i per tant permet modificar la direcció del moviment.
Calamar (Loligo pelaeii)
Mantell i closca: El mantell recobreix tota la massa visceral i la closca, quan hi és present, és interna (excepte en alguna forma més primitiva -Nautilus- i altres espècies fòssils).
| La closca pot ser calcària o bé quitinosa, i sempre es troba en posició dorsal. El mantell està soldat dorsalment i forma un sac o butxaca obert cap endavant. Quan es contreu amb força, buida el seu contingut d'aigua pel sifó i l'animal surt projectat en direcció oposada (natació per reacció). Hi ha un parell de brànquies que es ventilen gràcies a la musculatura de la paret del mantell que s'eixampla per permetre l'entrada d'aigua i es contrau per deixar sortir l'aigua pel sifó. Aquest moviment d'aigua afavoreix també l'eliminació dels residus que provenen del tub digestiu. | ||||
| ||||
| El sistema nerviós està especialment perfeccionat. El cervell del pop és el més gran de tots els invertebrats. Això es tradueix en una notable capacitat d'aprenentatge i de memòria així com en una certa complexitat de les pautes de conducta: les femelles dels pops, després de la posta d'ous, els protegeixen sense ocupar-se de la pròpia alimentació i moren quan ja han assegurat la supervivència d'uns quants, com a mínim. | ||||
 | ||||
Figura .- Imatge d'un pot (Eledone sp.). Fotografia cortesia d'Erling Svensen
| ||||
| Presenten sexes separats amb fecundació interna (després d'efectuar una parada nupcial, més o menys elaborada) i desenvolupament directe. | ||||
| ||||
Hi ha calamars gegants, Architeutis, que durant la seva etapa adulta poden assolir 18 m de longitud (el cos, només uns 10-12 m) i arribar a pesar fins a 450 kg. Són els invertebrats més grans que existeixen. S'alimenten de peixos i d'altres cefalòpodes i, al seu torn, són menjats pel catxalot amb qui es baralla. Els seus costums són bastants desconeguts, ja que només es deixen veure esporàdicament quan estan malalts i queden varats en alguna platja. | ||||
Suscribirse a:
Entradas (Atom)